Editorial: Crònica d’un barceloní emprenyat

Diguem que soc un barceloní que plega de la feina dijous passat, a les 18h i agafo el cotxe per passar el Pont a Andorra. Arribo a la Seu d’Urgell a les 20.30h, i d’allà trigo el mateix, per la cua de 10 quilòmetres que em trobo, amb dos nens plorant i queixant-se al seient del darrere, trigo el mateix que he trigat per arribar de Barcelona a la Seu, que per arribar de la Seu a l’hotel que he reservat a Encamp, i ja començo el pont de mala lluna.

Em passo tres dies a Andorra, amb problemes per circular perquè estan els pàrquing i les carreteres col·lapsades. Però bé, com que la meteorologia acompanya i els nens estan contents, i una mica ja sé a què venia, doncs jo també estic content.

I diumenge, com que m’avisen que les estacions d’esquí tanquen pel vent, torno al migdia i trigo tres hores en creuar la frontera del riu runer. Trigo més per fer 25 quilòmetres i sortir d’Andorra que per fer-ne 200 i arribar a Barcelona. I decideixo no tornar mai més, mentre la memòria m’ho recordi, al país.

Segurament, moltes de les famílies que diumenge estaven atrapades als seus cotxes per sortir del país pensaven el mateix que jo acabo de reproduir.

D’acord que el Pont de la Puríssima és el que més visites atrau, però és que tampoc cal que les cues arribin a aquests límits per plantejar-se un pla integral de mobilitat al país, en què hi participin tots els agents implicats, i que perduri més enllà del mandat actual.

Com pot ser que fa 100 anys que Andorra té les dues mateixes vies d’accés?
On ha quedat aquell projecte de túnel que enllaçava la Cerdanya amb Encamp?
Com pot ser que alguns dels nostres representants a les institucions creguessin prioritari un túnel amb dos carrils per sentit de la marxa entre Encamp i la Massana, abans que mirar d’alleugerir el trànsit d’entrada i sortida del país?

L’editor,
@quicualguacil